domingo, marzo 20, 2005

TODO Y SUS PECULIARIDADES, el diario Avui es uno de los pocos periódicos de la órbita biempensante que ha cubierto el conflicto de Iraq más allá de slógans tipo "noalaguerrakesmúperra". No sólo a través de columnistas claramente favorables a la intervención, como Alfons Quintà, o de otros que no lo eran exactamente pero que no caían en ese soez fascisfismo tan común en nuestra esfera pública (Joan Oliver, Vicenç Villatoro, Pilar Rahola); también ha sido en las páginas de información propiamente dicha, que han ofrecido una visión mucho más matizada. Es decir, el diario barcelonés ha estado más en la línea de la prensa occidental seria como Le Monde o The Guardian (que han sido enormemente críticos con el conflicto, pero que han dejado espacio a opiniones contrarias y sin esconder los aspectos positivos, aunque fueran en contra de la línea editorial), a diferencia del resto de medios de comunicacion españoles, que más bien parecían traducciones de al-Jazeera.

Para muestra un botón, al echar hoy la vista atrás con ocasión del segundo aniversario de la guerra (si necesitáis ayuda con el catalán, podéis usar el traductor de Internostrum):
Els polítics iraquians encetaran els propers dies una nova fase del procés de transició amb l'elecció del primer govern democràtic de la història de l'Iraq, que tindrà com a principal missió guiar el país en el camí de la reconstrucció. Aquest fet excepcional al Pròxim Orient ha estat possible gràcies a la invasió nord-americana de l'Iraq iniciada avui fa dos anys i que en només vint dies va posar fi a la dictadura dirigida per Saddam Hussein. Malgrat que Washington aleshores va mentir a l'opinió pública i als organismes internacionals per tal de justificar l'ofensiva, molts troben legítima l'actitud i els esforços dels Estats Units que, finalment, han donat els seus fruits amb la instauració d'un règim democràtic que pot ser un model per als països de la regió.

[...] Un cop la situació en matèria econòmica i de seguretat millori, els iraquians podran apreciar la que és sens dubte la principal novetat del nou ordre: la llibertat d'expressió. La societat iraquiana ha demostrat des de la caiguda de Saddam que té ganes de dir-hi la seva. Des d'aleshores s'han creat 75 emissores de ràdio, 180 diaris i 10 cadenes de televisió.
Finalment, la creació d'un Estat federal pot ser un bon mitjà per posar fi a les rivalitats i conflictes entre comunitats religioses i nacionals. Els àrabs sunnites i xiïtes, compromesos amb la unitat del país, poden arribar a un acord sobre les quotes de poder al nou Iraq amb relativa facilitat. El Kurdistan és un cas a part. Tot i que els partits kurds insisteixen a negociar el seu futur a Bagdad, no abandonen la idea de la independència. Pel que fa a l'economia del Kurdistan, la relativa tranquil·litat que viu el nord del país ha permès a les regions kurdes guanyar avantatge respecte a la resta del país en la reconstrucció econòmica, el símbol de la qual és l'aeroport d'Arbela, que pròximament serà declarat internacional.
Però, sens dubte, una de les proves més evidents que les coses han canviat és la imatge de Saddam Hussein assegut al banc dels acusats i la notícia de l'imminent judici contra l'expresident i una dotzena dels seus col·laboradors per crims de guerra i contra la humanitat, genocidi i violacions dels drets humans comeses durant les tres dècades de dictadura. De la mateixa manera que les eleccions han estat un alè d'esperança per als pobles de la regió, el judici serà una clara advertència dels Estats Units als tirans àrabs díscols: quan els EUA volen es fa justícia.
Entre medio de estos dos fragmentos, el artículo no deja de abordar los problemas de aquel país, que desde luego no ha pasado a ser Suiza en un par de años. Pero lo hace como debe hacerse: contextualizando los aspectos negativos y poniéndolos en perspectiva sin ocultar el lado positivo.