LO QUE NO QUIERAS PARA TÍ no lo quieras para Iraq, afirma Neopàtria en un artículo de IdeesxAvui. Como no tiene permalink, lo reproduzco aquí íntegramente (si necesitáis ayuda para traducirlo del catalán, podéis usar Internostrum, que funciona bastante bien):

La democràcia és com anar en bicicleta: l’única manera d’aprendre’n és pujar al damunt i començar a pedalar. Per això val més que hi hagi eleccions —per obstacles que es presentin i per més defectes polítics que tinguin els contendents—, que no pas que no n’hi hagi de cap manera.

A l’Iraq segurament les fidelitats tribals i locals estan al darrere dels partits que s’hi presenten, i aquestes fidelitats passaran per sobre de tota altra consideració; però per alguna cosa es comença. Acostumar-se a contrastar diferents opcions sense aniquilar el contrari és un gran pas endavant.

A casa nostra, la idea dominant era que els americans no poden portar la democràcia a l’Iraq —ni enlloc— perquè només estan interessants en el petroli; quan comença a semblar que sí que la hi porten, ara diuen que aquesta democràcia no val perquè els iraquians no la volen, com ho demostra l’existència d’una combativa resistència. El fet que aquesta “resistència” mati iraquians amb la mateixa alegria que mata americans hauria de fer arrufar el nas a qualsevol persona sensata, però no estem parlant de persones sensates.

Una insensatesa entre mil: el dibuix de Ventura & Coromina a La Vanguardia de l’11 de gener. Hi ha tres cartells de propaganda electoral clavats en una paret; dos homes se’ls miren amb un entusiasme igual a zero; en un segon terme, dos soldats presumiblement americans estudien un plànol. Els cartells són del “Partido Occidental Iraquí”, dels “Amigos del Primer Mundo” i del “Partido del Eje del Bien”. Ventura & Coromina dibuixen molt bé; llàstima que sempre es descuiden del sentit de l’humor.

Amb els noms d’aquests partits imaginaris, es vol donar a entendre que totes les opcions polítiques en aquestes eleccions són alienes al país; que els candidats iraquians són, com si diguéssim, lacais de l’imperialisme —per més inri el seu rostre està dissimulat per una banda negra: que no els reconegui la resistència!—; en definitiva, que la democràcia a l’Iraq és impossible.

Quanta ignorància, o quanta manipulació. No fa pas tant que calia anar a Perpinyà per comprar un llibre o per descobrir l’anatomia femenina. No fa pas tant que des d’Espanya es mirava amb enveja la vida democràtica i cultural del món occidental. No fa pas tant que érem l’última deixalla del feixisme. Les ganes que hi havia que pogués instaurar-se el debat polític, i de poder votar i de poder viure com en el primer món !

Ara imagineu-vos que allà pels anys setanta, els països democràtics que van ajudar a la transformació del règim en sentit democràtic, s’haguessin convençut que els espanyols no han nascut per viure en democràcia, que la inquisició ha configurat els seus valors, que l’economia de mercat és i serà sempre aliena a aquests valors, que només els interessa el futbol i els toros, que la seva ideologia tradicional és el nacionalsindicalisme i que els seus representants naturals són uns energúmens que porten camisa blava i que no han passat mai per les urnes ni falta que fa.

Si això hagués passat, la situació dels espanyols actuals seria tan desgraciada com podria esdevenir-ho la dels iraquians si la seva sort depengués d’Europa i no d’Amèrica.